Després de guanyar 1-2 al Rangers a un partit agònic, el València de Cúper va protagonitzar al aeroport de Glasgow un anunci a xicoteta escala. Aquella nit entre maletes i pals metalics, sense saber-ho, van assolir la confiança que els duria a París.
No havia tibant espera, l’ambient en la terminal era distés, a diferència del viatge d’anada, on la tensió i els nervis van deixar palès la importància del encontre. Potser per això, farts d’esperar asseguts que un avió retardat obrira les seues portes, es van posar a jugar. Hores abans, amb dos colps, s’havien llevat de damunt al Rangers i la guillotina que penjava sobre els seus caps.
Ibrox Park, com ho va ser en 1979, es va tornar a convertir en la catarsi que alçaria les expectatives d’un equip que va saltar a la seua gespa condemnat, per a eixir d’ell triomfant. Era el debut en la Champions, en una Europa competitiva e igualada on les diferències eren segons sobre el tamís i no milions d’euros als despatxos; aquell debutant es va haver de jugar la seua classificació per a la següent fase en Glasgow, després d’encadenar tres empats consecutius.
Aquells pals metàl·lics de l’aeroport eren aliens al que havia succeït hores abans, a la resistència estoica d’un equip desconegut per al vell continent, només recordat pels seus majors, que van conèixer el seu antic costum de passejar-se per ahí fora e intimidar. El Rangers es va anar al descans amb la sensació d’estar perdonant la vida a un contrincant que va resistir les envestides dels escocesos, balons al pal inclosos, amb enteresa. Resistir a tot allò els faria veure als blanc-i-negres que eren capaços de qualsevol cosa.
Va ser llavors quan algú va traure un baló d’alguna part i ho va posar a rodar per la terminal, xicons que venien de silenciar la caldera escocesa no es van resistir a culejar als quatre guàrdies presents i a tota la resta de protestants que treballaven aquella nit en l’aeroport; alguns, arribats directament del propi estadi, de veure en directe a aquells jugadors ventilar-se als seus en mitja hora.
Que s’arribara al descans amb el partit encarrilat es pot qualificar de miracle; el VCF de Cúper era de posar-te el cor en la boca veient al equip baix el travesser traient balons per a en vint minuts posar-te els ulls com a plats i enviar-te la mandíbula al terra desplegant un futbol de nivell superior; allí va tornar a passar, en mig d’una cridòria fragorosa eixida de 45 mil goles escoceses que es veien segurs de guanyar a un València que no havia fet altra cosa que teixir un parany en el qual el Rangers havia caigut sense adonar-se.
Passar-se el baló uns a altres i fer rondos intranscendents no era un entreteniment massa divertit; després de tres minuts de passades insípides a algun cap boig se li va ocórrer emular aquell anunci de Nike que havia protagonitzat la selecció brasilera, precisament, en un aeroport. Tal vegada no els isquera igual de bé, entre altres coses per no contar amb els trucs publicitaris utilitzats en el rodatge carioca, però van assolir un nivell de còpia molt més que acceptable.
Aquell joguinejar amb la imaginació després d’un dels partits més durs que s’havien vist en molts anys va deixar clar que aquell grup d’irreverents valencians havia arribat a la Champions amenaçant amb fer ús de la descaradura i la frescor per a enfrontar-se als poderosos, per a, mirant-los als ulls sense complexos de cap tipus, enviar-los a la lona; o en defecte d’això, per a vendre la seua pell pagant un alt preu. Per alguna cosa ells eren capaços d’emular a Brasil.
Li va arribar altre baló lateral, com li va arribar a Sevilla, a Barcelona i davant l’Alabès, com quasi sempre que calia ficar un gol antològic per a escriure la història en blanc i negre. Ara seria cosa del ros tornar a calmar les aigües davant l’enèsima embranzida local. Va ser llavors quan va espentar el baló amb el pit per a fer-lo avançar uns metres, i sense deixar que tocara gespa, ho va empalmar per a enviar-lo a la base mateixa del pal i colar un 0-1 que obriria el camí a un triomf amb el qual guanyar la classificació per a la següent ronda. Mendieta, aquella nit, va tornar a parir una obra d’art per a salvar al VCF.
Un minut abans del descans Cláudio pujaria el 0-2 després d’una jugada de tiralínies, esmunyint-se d’una pressió local de minuts que havien dut balons al travesser, i a Cañizares, a doctorar-se baix els pals. Un 1-2 final amb sofriment i glòria.
Després de més de mitja hora de travesures davant un aeroport que ja els mirava amb cara de pocs amics, de regatejar-se pals i driblar maletes, la veu seca de Cúper els va advertir que l’avió estava llest. Fou durant aquella espera on van soldar la confiança que havien començat a construir a Ibrox Park, la mateixa que els duria fins a París. Però llavors soles ells ho sabien.
THE BARRACA 
Deja un comentario